Notes de Producció

La producció de La Nit dels Assassins neix de vàries felices coincidències. D’una banda, el descobriment d’una obra amb un enorme potencial teatral, que tracta un tema universal i que posseeix una estructura metateatral que permet als actors grans possibilitats interpretatives. D’altra banda, el desig de l’equip de continuar treballant plegats després d’haver establert uns codis comuns al llarg d’altres projectes anteriors i de consolidar la relació

director-actors que s’havia demostrat creativa i dinàmica.

A més, es tractava d’engegar un procés d’investigació i de creació que casava perfectament amb el fet que fos un text que permetia als actors actuar amb molts registres interpretatius i amb una gama expressiva molt àmplia.

I, per últim, el fet de que si bé l’obra ha estat traduïda a vint-i-un idiomes, mai ho havia estat en català. I que,

per tant, significava la posta en escena, per primera vegada d’aquest text en aquesta llengua.

Només, calia, doncs, posar-se en marxa.

La Nit dels Assassins és una obra que no deixa indiferent: la trama atrapa els espectadors de forma progressiva en un continu canvi d’expectatives i de sorpreses que es van suscitant i endinsa el públic en una atmosfera on es combina el humor cruel i el dramatisme a estones esperpèntic. Els temes universals de què tracta: la família, matar al pare, el conflicte generacional… són temes que obsessionen a tota societat, a qualsevol banda del món i que justifiquen el seu èxit internacional.

Notes del director

Quan vaig llegir , ja fa uns anys La Nit dels Assassins per primera vegada recordo que em va colpir i fascinar alhora .El tema era brutal i tràgic. El text em va semblar d’una enorme riquesa i complexitat, presentava unes immenses possibilitats de teatralització. Me’n vaig enamorar, tot sabent que era un treball que plantejava grans dificultats tant pels actors com per el director. Per crear l’atmosfera ,d’una manera creïble, calia una estranya barreja de crueltat i innocència. La mateixa que la dels tres germans protagonistes, uns nois maltractats que juguen a les golfes de casa per alliberar-se i compensar la violència que s’exerceix sobre ells però que, lluny de ser un joc ingenu i pueril, es tracta d’un parricidi. El tema doncs, no és un altre que aquest: un acte terrible que és, al mateix temps, tabú i fantasia universal i que aquí es converteix en un joc …. teatral.

Pel que fa al text, està carregat de complexes ressonàncies emocionals i simbòliques amb la tragèdia grega i amb la catarsi de la representació ; de fet l’obra

comença amb la paradoxa d´ una invocació ritual a Afrodita, la deessa de l’amor, perquè beneeixi la nit d’assassinats i vituperis que es disposa a començar a les golfes dels tres germans.

L’obra també te altres ressonàncies més contemporànies: amb el teatre del absurd, amb un surrealisme barroc i màgic, i, sobretot, amb el teatre de la crueltat d’ Antonin Artaud i, encara més, amb la santificació del mal de les obres de Jean Genet.

Tota aquesta crueltat frapant, ens acosta a l’ horror incomprensible dels parricidis que sovint ens colpegen des de les noticies dels diaris i la televisió. Aquesta violència d’uns joves que ens semblen satànics i totalment inconscients ens horroritza perquè som incapaços de comprendre-la?

A La nit dels assassins, aquesta crueltat és representada com un joc, un joc de nois, un joc brutal , innocent i pervers alhora, amb algunes situacions còmiques i d’altres esperpèntiques; un joc que, a poc a poc , es converteix en una mena de psicodrama del que, gràcies a la màgia de la representació i a través d’ un canvi de rols continu, sorgeix una nova consciència que porta l’ odi d’aquests adolescents cap a una transformació amorosa.

Però a l’obra es reclama, també, el dret a la llibertat i a l’autonomia personal i individual i, es denuncia el paternalisme i la violència implícita en les estructures familiars i socials repressives, mostrant les mesquineses i

les pors soterrades.

La lectura final queda oberta : serà una eterna repetició (“Beba: Molt bé. Ara em toca a mi”) o bé una revolució transformadora a través de l’amor (Lalo: “Si l’amor pogués… només l’amor… perquè malgrat tot jo me’ls estimo, els pares”).

En definitiva, amb La Nit dels Assassins, J. Triana ha aconseguit una obra mestre ja que, en paraules de D. Meyran, “ha sabido, gracias a procedimientos metateatrales y a recursos que proceden de la crueldad y del absurdo entre otros, poner en evidencia detrás de la mueca, la sonrisa, detrás de la deformación grotesca, el sentimiento y la emoción humana con una estética que es [superación del dolor y de la risa] según la famosa fórmula de Valle-Inclán. Cuando caen las máscaras las caras aparecen, son nuestros hermanos quienes hablan y gritan”. (La Noche de los Asesinos, ed. Cátedra, p.54).

La catarsis teatral ha fet efecte? Potser sí… per alguns.

Jordi Oliver Olivella

 

Notes del Traductor

Traduir i no trauir Triana

José Triana, un autor teatral cubà que alhora va traduir alguna obra de Jean Genet a l’espanyol, és conegut sobretot pel drama en dos actes “La noche de los asesinos”, una peça universal de l’any 1965 que fins fa un any s’havia traduït a l’anglès, francès, italià, portuguès, alemany, hongarès,

polonès, suec, finès, danès, holandès, noruec i hebreu.

Des d’ara, “La noche de los asesinos” és també La nit dels assassins. La versió catalana va ser una adaptació difícil perquè calia traslladar l’espanyol urbà col·loquial de la Cuba dels anys 60 a un català també urbà però dels anys 60…però no tan col·loquial. No podia ser tan col·loquial perquè aquí els anys 60 el català urbà juvenil estava farcit encara més que ara de castellanismes, i això es va voler evitar. I doncs, tot i alguns petits encarcaraments lèxics a causa de la raó exposada – voler fugir dels col·loquialismes castellans- al traductor li va semblar que

el text funcionava prou bé en la nostra llengua.

El traductor va entendre aquell dia de l’estrena la borratxera íntima que deu sentir un autor teatral després d’una estrena. Encara no s’explica com és que hi havia tanta gent – més de 200 persones- en una sessió teòricament restringida. I sí que s’explica l’èxit i els aplaudiments i els víctors, perquè els actors, tots molt joves, ho van fer de manera esplèndida: diu que en sentirem a parlar, segur.

(Adaptat del blog “El vigilant del far”, anotació del 21

de juny del 2008)